GLÒRIA NACIONAL

Els jugadors de la selecció nacional de futbol van guanyar en el Mundial d’Àfrica del Sud de 2010, 600.000 euros cadascun. Si repeteixen l’èxit en el Mundial de Brasil 2014 la prima serà de 720.000 euros per barba. Aquestes primes són escandaloses per si mateixes. La immoralitat es fa més acusada si es té en compte que degut a la perllongada crisi els salaris han baixat. Degut a les retallades pressupostàries els serveis socials bàsics: sanitat, educació, prestacions socials…s’han vist afectats negativament. Són una vergonya les primes que cobren els futbolistes espanyols. El que és moralment equivocat no pot ser políticament correcte.

El prestigi d’una nació no s’aconsegueix guanyant títols esportius i més, quan l’esport d’élit el formen professionals que guanyen sumes astronòmiques, que de per si ja és una immoralitat. És evident que els esforços excessius a que sotmeten els seus cossos passa factura i que la qualitat de vida dels triomfadors no és envejable. Tampoc no posen els seus cossos en servitud per la glòria d’Espanya. Ho fan per guanyar molts diners per malgastar-los en gresques.

Tornem al tema que ens preocupa. El prestigi d’una nació no s’assoleix quan els esportistes professionals pugen al pòdium esperonats per la pastanaga de la prima. La grandesa d’una nació s’aconsegueix legislant i aplicant lleis justes i no permetent que la lletra de la llei emmordassi la llibertat dels seus ciutadans.

La grandesa d’una nació es manifesta en el civisme dels seus ciutadans que no expressen la seva alegria   en celebracions acompanyades d’excessos alcohòlics, aldarulls, ruptura de mobiliari públic i privat…perjudicant els ciutadans amb les seves escridassades que no els deixen descansar.

La grandesa d’una nació s’evidencia en la prosperitat dels seus ciutadans que tenen feina estable i que no existeixen vestigis del monstre de l’atur que arruïna les famílies afectades i que no poden trobar feina quan caduca el subsidi d’atur.

La glòria d’una nació es posa en evidència en la qualitat del sistema educatiu en tots els seus nivells. Una bona educació és un valor afegit que revalora els seus ciutadans en el camp laboral fent-los més competitius en el mercat globalitzat.

La grandesa d’una nació es fa visible en el seu sistema sanitari de qualitat a l’abast de tots els seus ciutadans. La malaltia és inevitable en un món tacat pel pecat. Els ciutadans, quan els afecta una xacra necessiten ser atesos el més aviat possible, cosa que ho impedeix les llargues llista d’espera degut a la crisi econòmica. No contribueix per a res a la glòria nacional l’actitud dels regidors de l’Ajuntament de Toledo que van abandonar el ple per no haver de sentir les queixes d’uns pares que tenen fills amb càncer. Si els polítics que tenen com a funció vetllar per la salut dels ciutadans no compleixen amb aquest deure és millor que dimiteixin. El bon nom de la Nació no es mereix que els seus servidor la degradin amb un comportament tan indigne.

En un món globalitzat en el que existeix una competència ferotge, les retallades en investigació no contribueixen a dignificar la Nació. La sentència: “Que investiguin els altres” hauria de ser rebutjada del tot. Fa pena veure com moltes joves promeses hagin de contribuir a l’enriquiment d’altres nacions quan no poden aportar al seu propi país el valor afegit que els ha donat la seva formació universitària.

La prosperitat la Nació depèn de que el Govern no es deixi lligar de peus i mans per lleis desfasades que impedeixen que el progrés social avanci   sense retrocessos. Les lleis que immobilitzen frenen caminar endavant. La qualitat moral dels governants és el secret de que les lleis siguin un destorb al progrés. La maquinària del govern sempre ha d’estar subordinada a aquells que l’administren. L’element més important és la manera com s’elegeixen les persones que controlen la maquinaria administrativa. Les llistes tancades que avui es fan servir no és la manera més idònia d’elegir les persones que han de controlar la maquinària administrativa perquè els elegits d’aquesta manera es deuen a la cúpula del partit i no als ciutadans als qui deuen servir.  Les llistes tancades segresten la llibertat de consciència i de criteri a l’hora de prendre decisions parlamentàries. La seva existència contribueix a que es segueixi mantenint el brou de cultiu de la corrupció.

Maimònides, el filòsof jueu del segle XII nascut a Sevilla ha deixat escrit quelcom d’una gran actualitat: “Si una llei és vigent des de fa molt temps, i amb el transcórrer dels anys resulta ser anacrònica, s’ha de derogar automàticament. En termes jurídics, la qüestió es resol així: Es va sancionar una llei a Israel, i va restar vigent durant molts anys, i en un cert moment va sorgir un nou tribunal i va comprovar que aquella llei no satisfeia  les exigències del moment, en aquest cas s’ha d’anul·lar, encara que el nou tribunal sigui inferior en saviesa i autoritat al tribunal original”

La grandesa de la Nació en bona part depèn de la manera com actuen els partits polítics. La transparència en el seu funcionament és bàsica. Si no existeix s’obre la porta a la corrupció difícil de detectar i de sancionar si no existeixen normes clares que evitin confusions.

La glòria de la Nació depèn en bona part en que desaparegui el privilegi de l’aforament. En una Nació pròspera tots els ciutadans són iguals davant la llei. L’aforament discrimina els ciutadans ja que els qui gaudeixen d’aquest privilegi no estan subjectes a la llei que regeix a tots els ciutadans. El fet que l’aforat només pugui ser jutjat per un tribunal superior de justícia o pel Suprem, és una  font de corrupció.

La descomposició del Govern comença a manifestar-se   tan aviat com es deixi de tenir en compte la Llei que està per sobre les lleis humanes i que serveix per detectar si les lleis legislades són conforme a justícia o no. ”Quan governen els justos el poble s’alegra, el poble gemega si mana un tirà” (Proverbis 29:2). Si les lleis humanes no les supervisa la Llei de Déu, per grans que siguin els èxit que aconsegueixi la selecció nacional de futbol, la glòria que aporta dura tan poc com la boirina matinal que el sol dilueix amb el seu escalf.

Octavi Pereña i cortina