MARIA: PECADORA O IMMACULADA

“Aquest diumenge (1/097024)…que coincideix amb la festa de la Nativitat de la Mare de Déu. Aquest dia celebrem a Catalunya el dia de les marededéus trobades. Unes marededéus que, segons la tradició, van ser amagades durant la invasió musulmana i després trobades misteriosament” (Joan Josep Omella, arquebisbe de Barcelona). El purpurat barceloní cita del bisbe de Vic Josep Torras i Bages unes  advocacions de  la “Visita espiritual a Nostra  Senyora de Montserrat”. La primera advocació que cita el clergue, diu: “Verge prodigiosa, tron puríssim, on reposa l’eterna Saviesa, quan va venir al món a ensenyar el camí de la salvació, aconseguiu per als vostres catalans aquella fe que enfonsa les  muntanyes, omple les valls i fa planer el camí de la vida”. La donzella de Natzaret quan se’n va anar a visitar els pares de qui seria Joan Baptista, en la pregaria que va dirigir al Senyor va dir de si mateixa: “La meva ànima exalça la grandesa del Senyor, i l meu esperit s’alegra en Déu, el meu Salvador. Perquè ha mirat la petitesa de la seva serventa” (Lluc 1: 46-48). Gràcies siguin donades a Déu que ha tallat la comunicació entre les ànimes dels difunts que es troben en el paradís (Lluc 23: 43) i els vius que  habiten en aquest món controlat per Satanàs ( Lluc 16: 26) que és el príncep d’aquest món (Joan 16: 11). Cap de les bajanades que es diuen de Maria no arriben més lluny dels llavis que les pronuncien. L’immens goig que sent ara Maria al trobar-se davant la presència del seu Fill, Rei de reis i Senyor de senyors, no l’empastifaran. La serventa del Senyor que va acceptar que una espasa traspassés la seva ànima (Lluc 2: 35) no l’afectaran les poca-soltades que des de  el regne de Satanàs es diuen d’ella.

La segona advocació que l’eminència cita, diu: “Rosa de caritat, foc que sense consumir escalfa, traieu de Catalunya l’esperit de discòrdia i ajunteu tots els seus fills amb cor de germans”. Torras i Bages i tots els que creuen en la seva doctrina converteixen Maria en un ídol, Amb més claredat no ho pot dir l’arquebisbe barceloní quan referint-se a les marededéu amagades i misteriosament trobades, malgrat que no digui explícitament es refereix a imatges materials. La Llei de Déu prohibeix rotundament la idolatria. Ho fa amb aquestes paraules: “No tindràs altres déus davant meu. No els faràs cap estàtua ni cap imatge del que hi ha dalt dels cels, ni del que hi ha baix a la terra, ni de que hi ha dins les aigües sota la terra, ni et postraràs davant d’ells ni els serviràs, perquè jo, el Senyor el teu Déu, sóc un Déu gelós…” (Èxode 20; 3 6).

La mariolatria està basada en les tradicions humanes, no en la Paraula de Déu. Jesús té molt clar diu què pensa de les tradicions no bíbliques: “Aquest poble s’apropa a mi amb la seva boca i m’honora de llavis, però el seu cor é lluny de mi. Però m’adoren en va perquè ensenyen com a doctrina els manaments dels homes” (Mateu 15: 8,9). Joan Calví referint-se a les tradicions humanes ha deixat escrit: “Heus acci que l’apòstol Pau ens  amonesti admirablement dient que les tradicions humanes són laberint en el que les consciències s’hi troben cada cop més perdudes, i encara més, són trampes que atrapen les persones des del primer moment de manera que acaben per atrapar-les”.

L’apòstol Pau preveient el que passaria en el futur proper, escrivint al seu deixeble Timoteu, li diu: “Perquè vindrà un temps quan no suportaran a sana doctrina, sinó que, segons els seus propis desitjos, ells mateixos s’apilaran un munt de mestres, perquè tindran coïssor a l’orella, i apartaran l’orella de la veritat, i es giraran cap a les faules” (2 Timoteu 4: 3,4). El mateix apòstol escrivint a Titus, li diu: “I que no facin cas a faules jueves, i de manaments d’homes que s’han girat de la veritat” (Titus 1: 14). El mateix apòstol tractant el tema de l’apostasia, escriu: “Però l’Esperit diu clarament que en els darrers dies alguns apostataran de la fe, fent cas d’esperits enganyadors i de doctrines de dimonis. Aquests actuen amb la hipocresia dels mentiders amb la pròpia consciència marcada per la infàmia” (1 Timoteu 1: 1, 2).

L’antic Israel “va refusar d’obeir (les paraules dels profetes) i van oferir una espatlla obstinada, i van endurir les seves orelles per no escoltar. I van fer el seu cor tan dur com el diamant, per no escoltar la Llei ni les paraules que el Senyor dels exèrcits havia enviat pel seu Esperit, per mitjà dels primers profetes: i hi va haver una gran ira de part del Senyor dels exèrcits. I es va esdevenir que així com Ell va clamar i ells no van voler escoltar, així també ells van clamar i jo no els vaig voler escoltar, així diu el Senyor dels exèrcits” (Zacaries 7: 11-13).

L’obstinació dels qui s’anomenen cristians que es comporten com cavalls desbocats seguint l’exemple de l’antic Israel, bé se’ls pot aplicar les paraules que el profeta dirigeix als díscols israelites: “No sigueu com els vostres pares, als quals els primers profetes van proclamar, dient: Així diu el Senyor dels exèrcits: Torneu enrere dels vostres camins i dels vostres actes dolents, però ells no van escoltar, i no van fer cas de mi, afirmació del Senyor” (Zacaries 1: 4).

Vista la tossuderia que persisteix dels qui es consideren cristians que no volen caure de l’ase per tornar al Senyor, són escaients les paraules del profeta Habacuc: “Quin profit hi ha en l’estàtua que ha esculpit l’escultor? És una escultura de fosa que ensenya falsedat. Per què l’escultor que fa ídols muts, confia en la seva pròpia obra? Ai del qui diu a la fusta: Desvetlla’t, i a la pedra muda: Anima’t! ¿Podrà així ensenyar? Heus aquí, està recobert d’or i de plata, però no hi ha esperit dintre seu” (Habacuc 2: 15-19).

Octavi Pereña Cortina